A Mark Rothko li agradava parlar de l’art com d’un producte més de la naturalesa, com d’un organisme que actuaria mogut per les seves pròpies lleis biològiques (elements plàstics) i que, a més, estaria lligat als imperatius de l’evolució: creixeria de manera lògica i definida, pas a pas, de l’exposició d’un conjunt de característiques a un altre, sempre vinculat als seus moments anteriors i portant, al mateix temps, la promesa del futur. En aquest sentit, la història de l’art i, per extensió, la mateixa pràctica de l’art entesa com la suma dels productes de tots els artistes, hauria de ser idèntica a l’evolució d’aquestes lleis; lògicament, el paper del productor individual s’inscriuria necessàriament en aquest conjunt orgànic. Escrivia Rothko a principis dels anys quaranta: «L’obra de cada artista constitueix una faceta diferent de cada etapa, el seu efecte és acumulatiu i funciona com a corol·lari de la fase anterior […] Tenim, per tant, a l’artista portant a terme una doble funció: la de consolidar l’integritat del procés d’expressió personal en el llenguatge de l’art i la de protegir la continuïtat orgànica de l’art en relació a les seves pròpies lleis. Perquè, com qualsevol substància orgànica, l’art ha d’estar sempre fluint i el seu ritme pot ser ràpid o lent, però en continu moviment». És a dir: l’art i l’artista s’identifiquen en un tot orgànic que ha de ser viu i canviant però, per sobre de tot, coherent.
Ralph Bernabei troba un insospitat aliat en les reflexions del lituà adoptat per Nova York: des dels seus orígens, la seva pintura s’ha vist marcada per un procés dialèctic polaritzat entre la profunditat existencial dels camps de color i l’energia elèctrica del traç nerviós; tota la pintura de l’italoamercià es manté extremadament coherent a la seva estructura profunda de diàleg obert però evoluciona en els seus matisos i, especialment, en la intensitat i el protagonisme de les veus que intervenen en la conversa plàstica.
Un exemple: si fa pocs anys la seva pintura era pràcticament un manifest sobre com reduir la paleta a una escala de grisos essencial, ara segueix amb la monocromia però introduint la violència d’uns vermells que se situen just a les antípodes de l’asèpsia del blanc i del negre; si fa pocs anys el traç era recursiu i s’arremolinava sobre ell mateix, ara tendeix a l’atectonisme, a fugir del marc quadrangular per dispersar-se en el buit, per seguir dibuixant-se en l’aire que envolta la pintura. Qüestió de ritme: Bernabei fa bona la màxima de Rothko i converteix cada obra en un corol·lari de l’anterior i en una promesa de futur; i ho fa en funció d’un esperit de continuïtat que arrela en un ritme profund similar al batec d’un òrgan secret però fonamental per a la supervivència de l’espècie. La seva passió pel ritme és la passió per la pintura: una mirada atenta al món que es tradueix en unes obres fetes d’equilibris savis i raonaments oberts, d’ofici i de temps.
O encara més: tot el què podem dir a propòsit de la seva obra bidimensional té un insospitat corol·lari en la seva escultura. Menys coneguda, potser, perquè Bernabei es presenta com a pintor, els seus volums són sempre una lluita aferrissada contra la contingència dels materials que utilitza. Ja sigui a través dels relligats, o aplicant una monocromia aglutinadora sobre les imperfeccions inevitables de la fusta, Bernabei ens parla d’aquella remota i intima necessitat humana de conservació que té molt a veure amb el fet de tenir cura de les coses. Cada escultura de l’artista és, en darrera instància, una subtil declaració d’amor.
Eudald Camps, Art Crític
Exposiciones Individuales
2009
2008
2007
2005
2000
1999
1998
1997
1996
1995
Exposiciones Colectivas
2009
2007
2006
2005
2004
2002
2001
2000
1999
1998
1997
1996
1995